BUSCADOR

Cultura i tradició

LES TRADICIONS DE SUBIRATS FESTES POPULARS

Eren diverses les festes que celebraven les parròquies de Subirats. Però de sempre, les tradicionals, les que han quedat més arrelades als diversos nuclis de població, malgrat els canvis que ha sofert i està sofrint la nostra societat, són les festes majors. Aquestes festes populars se celebren des de molt antic, possiblement des del segle XIV pel que fa a Sant Pau d’Ordal, Sant Pere de Subirats i Lavern, o sigui, les tres parròquies. Als altres nuclis de població, la celebració de la Festa Major és recent. Igualment tenen la seva tradició els aplecs i, concretament, l’anomenat ara del “Pa i l’empenta”, que abans se celebrava el 3 de maig, data en la qual el cristianisme commemora la invenció de la Santa Creu, nom amb què era coneguda la diada, ara se celebra el primer de maig, festivitat de Sant Josep obrer. Les seves arrels són molt antigues, se suposa que data d’inicis del segle XIV. La resta d’aplecs són d’època recent. Actualment les festes majors no se celebren el mateix dia del Sant per motius laborals, hom les traspassa al diumenge proper a la festivitat. Tant ara com abans, la seva tradició familiar, amb els àpats característics: familiars i amics es reuneixen a l’entorn de la taula, després d’haver contemplat els tradicionals espectacles i realitzades les funcions religioses.

FESTES MAJORS:

– Sant Pau d’Ordal: últim diumenge de gener.

– Ordal: primer diumenge d’agost.

– Lavern: últim diumenge de juny.

– Can Cartró: primer diumenge de maig.

– Can Batista: del 4 al 7 de juliol.

– Torre-ramona: primer diumenge de Pasqua Florida.

– Ca l’Avi: quart diumenge d’octubre.

– Els Casots: primer diumenge de Pasqua Florida.

– Can Rossell: 1 de maig.

– Urb. Can Rossell: 23, 24 i 25 de juny.

– Can Batista: del 4 al 7 de juliol.

– El Pago: junt amb la de Sant Pau d’Ordal.

– Cantallops: el diumenge després de Santa Teresa, a l’octubre.

 

APLECS:

– Aplec de la Font Santa: diumenge després de Pasqua Florida.

– Aplec del Pa i l’Empenta: 1 de maig.

– Aplec de la Gent Gran: generalment el tercer diumenge després de Pasqua Florida.

– Aplec del Port d’Ordal (o de Sant Francesc): a l’octubre, el diumenge pròxim a Sant Francesc.

– Des de fa pocs anys se celebra a Sant Pau, l’anomenada Festa de la Collita, el diumenge després de Tots Sants, amb diferents actes culturals i recreatius; hi destaca l’exposició d’eines d’oficis. Lavern celebra, a la tardor, la Festa del Most. Tingué molt de ressò a Ordal, la Festa de l’Arbre, avui desapareguda.

 

ENTREMESOS POPULARS DE SUBIRATS

El poble d’Ordal, de rica tradició folklòrica, per la Festa Major i altres esdeveniments importants, fa la cercavila amb dos gegants, el Jordi i la Montserrat, des de l’any 1966. El 1969 augmentaran la colla amb el Patufet i la Patufeta. A més des de l’any 1965 té 12 cap-grossos o nans, la qual cosa dóna una gran tradició festiva a l’indret. Per altra part, a principis dels anys 70 es crearen les famoses “Carrosses d’Ordal” que participaren a la cavalcada de la Mercè de Barcelona. També d’uns anys ença es fa la tradicional cavalcada de reis, on els reis reparteixen les joguines pels diferents nuclis del municipi.

FOLKLORE

De les antigues tradicions i dites populars dels indrets que formen l’actual municipi de Subirats, ens n’ha arribat als nostres dies, sortosament, una bona mostra. Unes, recopilades pel que fou gran folklorista Joan Amades, i les altres recollides pel bon recercador i compilador de les tradicions antigues penedesenques, Pere Sadurní, de Sant Pere Molanta. Nosaltres hem optat per esmentar les d’idiosincràsia típicament subiratenca, modificant alguns continguts, pel fet que les persones amb les quals hem parlat ho coneixen de manera diferent al a forma escrita. A més, hem afegit quelcom d’inèdit, almenys referent al que hi ha imprès, que ens han explicat verbalment. Actualment, a causa de la vertiginosa evolució de la societat humana, el fet ens porta a una pèrdua, cada cop més accelerada, de les tradicions orals. Això palesa, la importància que té recollir de la gent d’edat avançada quelcom que ens pugui interessar. Remarquem el gran valor de l’obra de Joan Amades, recollida en un moment adient, ja que pràcticament ha desaparegut la tradició oral dels més vells del municipi respecte a les faules i dites d’antany. Cal tenir en compte que el folklore és la història no escrita del gènere humà, amb paraules de William Thoms.

DITES POPULARS

Ordal, portal del Penedès

…………..

A les Gunyoles, gitanes

I a Sant Cugat la Flor del Camp.

…………..

Els Casots, terra de vent i de rocs.

…………..

Sense el carrer de la Font i el d’en Rovira, Sant Pau s’adormiria.

…………..

A Cantallops porten esclops.

…………..

Als carrers d’en Bosc, de Ca l’Almirall i dels Rocs, la mare de Lavern i el pare de Sant Sebastià.

…………..

Any de cireres, any de vi (Lavern).

…………..

Infant i mallol, s’avancen un any, si es vol (Sant Pau d’Ordal).

…………..

Any de grau, any de renyines (Sant Pau d’Ordal).

…………..

Els raïms són madurs quan floreixen les olivardes (Ca l’Avi).

…………..

Quan el vi és a casa, l’hereu es casa (Lavern).

…………..

Pluja per Sant Joan, pa per tot l’any (Ordal).

…………..

Llevant, xaloc, migjorn, llebeig, ponent, mestral, tramuntana, i gregal, vet aquí els vuit vents del món (Ordal).

…………..

Si vols durar, suca el vi amb pa de blat (Ca l’Avi).

…………..

La Torre-ramona, plana com una mona i els Casots, alt com els aligots.

…………..

Lavern, l’allargada,
Ordal, la partida,
Sant Pau, l’enclotada,
Torre-ramona, l’allunyada
I Subirats l’enlairada.

ORÍGENS POPULARS D’ALGUNS NUCLIS DE POBLACIÓ

Cantallops: Els llops, prop de les seves cases, udolaven cada nit, en temps antic.

El Rebato: Unes veïnes del lloc tant s’escridassaren que els crits se sentien de molt lluny i semblava que toquessin a “rebato”.

Ordal: Antigament era molta l’aigua que hi havia, les fonts no deixaven de brollar, i tot estava envoltat d’un espès bosc; les hortes, reeixien arreu, d’aquí el nom.

Pas de piles: En temps dels comtes sobirans, per no donar la volta per Monistrol d’Anoia, el pas de camí ral, es feren unes piles de pedres al riu per on passava la gent. Per aquesta raó, al camí nou que aparegué es funda Sant Sadurní.

TRADICIONS RELIGIOSES

A Ordal, la nit de Nadal, posaven el tió damunt un banc, el tapaven molt bé, amb una manta, i feien retirar la mainada perquè calia purgar-lo.

A Ordal, durant els casaments, els pabordes de la confraria de Sant Pau no deixaven sortir la comitiva i els barraven el pas amb una tovallola. Després llegien els versets a l’hora del brindis. Al peu del Castell de Subirats hi hagué una font d’aigües medicinals, coneguda de tota la contornada. En aquest lloc trobaren una Mare de Déu, la qual anomenaren de la Font Santa; però una vegada un pagès va portar a guarir-se un ruc que tenia una infecció a la pell i, des d’aquell instant, a causa d’aquesta burla, l’aigua va deixar de brollar.

Sant Serapi, de Sant Pau d’Ordal, era molt venerat. Un dia succeí, d’això fa molts segles, que arribaren dues persones a l’església per visitar-la. Davant Sant Serapi, veient que estava obert del ventre, se’n burlaren d’allò més. En arribar a la Ciutat Comtal, el qui més se n’havia burlat sofrí uns forts mals de ventre que no li marxaven. Per això decidí tornar davant la imatge i pregar-li que intercedís a favor del seu sofriment. Dit això, quedà curat del tot.

Per Pasqua granada, a Sant Pere de Subirats, repartien el “pa beneït”, que tots els romeus prenien per guardar a casa seva, i només treien quan el temps amenaçava tempesta. Col·locaven a la finestra o al balcó un dels panets i la tovallola de combregar.
.

Per Pasqua granada, a Sant Pere de Subirats, repartien el “pa beneït”, que tots els romeus prenien per guardar a casa seva, i només treien quan el temps amenaçava tempesta. Col·locaven a la finestra o al balcó un dels panets i la tovallola de combregar.

 

Per Sant Esteve a Ordal, es cantava el goig:

Des del dintell esplèndid on brilla la vostra glòria.
Oh, Màrtir Sant Esteve sigueu l’estel d’Ordal.
Guardeu-nos de malures, flagells i pedregades,
Vetlleu per nostres terres, guardeu-nos de tot mal.

Per Sant Serapi, a Sant Pau d’Ordal, es cantava:

Un jorn la parròquia nostra,
Us aclamà en gran dolor,
De pesta els infants morien,
Deixant la llar en buidor.
Els fidels, fan vot de poble,
I té fi aquella tristor.

A la Mare de Déu de la Font Santa, de Sant Pere de Subirats:

Vuit centúries, vostra imatge
Al vianant fou bon guiatge
En aquestes encontrades
Senyalant-hi el blau paratge
De bosc i vinyes enjoiades
D’eternes felicitats.

 

BALLS

Ball de les Garlandes (també anomenat “ball pla”)

A Subirats, durant l’aplec de la mare de Déu de la Font Santa, el primer diumenge després de Pasqua Florida; primer es ballava un vals de caire vuitcentista. Els ballarins feien present a llurs acompanyants de poms de flors i de garlandes posades dins els cistells que llueixen les balladores en dansar.

Fet aquest primer ball, es ballava la dansa de les Garlandes; els administradors de la mare de Déu les encantaven. Els balladors solien aplegar-se en colles de cinc o sis que posaven preu a la dansa. El ball era cedit a un jove, dient que tenia dret a ballar-lo amb els acompanyants de la colla. Hi havia anys de competència que s’arribava a pagar una unça per una dansa. Per part de les donzelles, poder ballar la dansa era tingut per un gran honor. La lletra popular era: “mitja pesseta la garlandeta, mitja pesseta el ram. Dóna-li Joan a la Marieta, dóna-li Joan una coca i un ram”.

Les garlandes s’assemblaven a un tortell quadrat atravessat per una creu de la mateixa pasta i amb un crostonet a cada angle.

Ball de la Cuca

A Subirats, un cop segades les darreres espigues, les empilaven i en feien una dansa que anomenaven el ball de la cuca. Ballaven al so del flabiol, que algun dels mateixos segadors tocava; tots duien la falç a la mà i voltaven espitragats i ben xops de suor.

Aquesta dansa comença amb un ball rodó i al final del motiu melòdic es deturaven, avançaven i seguien voltant. Es repetia durant tres vegades, després es deixaven anar i brandaven a ritme les falçs, que mai desempraven en tot el ball. Quan arribaven al compàs final, giraven damunt d’ells mateixos. Es tornaven a agafar les mans i a repetir el ball rodó, girats de cara enfora, ball que tornaven a trencar, i sense perdre la disposició en rodona, s’encaraven de dos i saltironaven tot enlairant les falç. Quan havien saltat prou, feien una cadena fent dringar les falç una amb l’altre en posar-se a la vora. Tot això dins un ambient de molta alegria, de salts i crits de joia, brandant i esgrimint les falç contínuament.

FAULES SUBIRATENQUES LLEGENDA DE LA REINA DE CANTALLOPS

LLEGENDA DE LA REINA DE CANTALLOPS

Fa molts anys que una reina va fer nit a la Cotxeria, a la sortida de Cantallops. Durant la nit udolaven els llops de les abruptes muntanyes properes, i la reina, sobresaltada contínuament, no pogué dormir en tota la nit. L’endemà va preguntar pel nom del lloc on havia tingut tan mala nit, i li digueren que era Vallformosa. Quedà estranyada que un lloc tan feréstec tingués un nom tan bonic i afegí que el més apropiat fora el de Cantallops, ja que ells eren els protagonistes d’aquell indret. Des d’aquell dia s’anomenà Cantallops, i el nom de Vallformosa passà al més complet oblit.

LLEGENDA DEL MORRUT D’ORDAL

Era un bandoler que atracava els vianants a la serralada d’Ordal. Una vegada hi passà un general amb els seus soldats, que resistiren d’allò mes. El Morrut li donà a entendre al general que no tenien res a fer i li va ensenyar les barretines que es veien darrera els matolls. Veient-ho malament es rendí i el trabucaire li prengué tot el que portaven tant ell com els seus soldats. Aleshores el militar s’adonà que darrera l’arbrat no hi havia ningú. Tot havia estat una estratagema del Morrut, el qual fou agafat i esquarterat.

LLEGENDA REFERIDA AL CASTELL DE SUBIRATS

Van aixecar-lo els moros i des d’allí organitzaven la lluita contra els catalans, i els feien tan estrall que el rei va creure precís de tot punt apoderar-se’n. El rei va enviar un gran contingent de guerreres que va lluitar molt temps, però de cap manera no van poder vèncer els moros, fins que un dia decidí dirigir la brega ell mateix i així assolí apoderar-se del castell. El rei va sentir-se compassiu amb els moros que defensaven el castell i els va deixar anar. Per celebrar la victòria el rei va fer una gran festa, al mateix castell, i el rei moro que estava tancat a la presó del peu de la torre, sentia el brogit de la gatzara i s’estirava els pèls de la barba, i va jurar venjar-se del nostre rei. Al cap d’un temps va presentar-se a la cort del rei un moro jove molt gentil i molt gallard, que va dir que havia fugit del camp dels moros perquè n’havia rebut molts desenganys i que des d’aleshores, volia servir als catalans i ajudar-los a la brega contra els moros, puix que, com que els coneixia prou bé, podria servir de molt per a combatre’ls. El rei no va sospitar res i el va admetre al seu servei sense conèixer que era el rei moro del castell de Subirats que s’havia afaitat la barba i s’havia desfigurat tant com havia pogut. En totes les empreses contra els moros, els fals amic del rei hi va prendre part i va aconsellar-lo de manera que el rei en va treure gran profit i n’estava contentíssim.

El rei moro era molt gallard i molt gentil i va enamorar bojament una de les donzelles més polides de la cort. El rei, agraït als serveis que devia al jove moro va avenir-se al casament si el moro renunciava a la seva llei i es feia batejar. El moro va conformar-s’hi i van fer el bateig a la catedral, i el rei i la reina li van ésser padrins. El rei estava tan content que va prometre al moro donar-li el castell de Subirats com a present de noces, i fou convingut celebrar-hi la boda. I un bell matí va sortir de ciutat una llarga comitiva formada pel rei i la reina, els dos nuvis que anaven a casar-se i la flor dels cavallers i dames de la cort, seguits de molts servidors i patges.

En el pla de la sortida s’havia convingut que abans d’emprendre la pujada, la reial comitiva faria una berenada. El moro va comprar el coc del rei, a qui va donar set monedes d’or perquè posés a la beguda del rei un polsim que li havia de fer molta set. Al cap d’una estona que pujaven el rei va dir que tenia molta set. Al punt, un servent va treure una copa d’or per anar a cercar aigua, però el moro va dir que en un moment com aquell ningú millor que ell no podria servir al rei, ja que el rei el servia també a ell, i altrament digué també que ell sabia una font allí a la vora que potser els patges no la sabrien trobar. I amb aquesta excusa va agafar la copa i va separar-se de la comitiva. Quan va ésser un tros lluny, que ja no se’l veia, el rei i la seva gent van sentir un toc de corn molt fort i molt ferotge, i al moment van veure sortir de tot arreu un eixam de moros que estaven amagats. Mentre les dames espaorides xisclaven els homes, dirigits i animats pel rei, van treure llurs armes i van emprendre-la contra els moros amb tot aferrissament, i amb tant braó que molt aviat els moros, tot i ésser més que els catalans i comptar amb l’avantatge que sempre dóna la sorpresa, van tenir domini per damunt dels sarraïns, els quals van arribar a vèncer i a exterminar.

Vençuda la moraima, tot era riure i comentar la traïdoria del fals amic moro. Tothom reia, menys la pobra núvia que plorava, fins que el rei li va dir: No ploreu, que tal com havíem pactat, avui seran les vostres noces, però en comptes d’un moro renegat, tindreu per marit el més brau dels cavallers fadrins que ens acompanyen i que han batallat ardidament contra els moros. I com que aquest és el jove cavaller Subirats, ell serà el vostre espòs. I la comitiva va seguir el seu camí vers el castell amb tota alegria i, tal com estava decidit, van fer-se les noces.

 

LLEGENDA DEL SENYOR DEL FICTICI CASTELL D’ORDAL

El senyor del ric castell d’Ordal va restar orfe molt jove i carregat de béns i d’hisendes. Aconsellat per males companyies, es va donar al joc i a la mala vida i en quatre dies va perdre tot el seu vast patrimoni, fins al punt de no quedar-li sinó el vestit que portava. Desesperadament, va jugar-se el vestit, i el va perdre. El guanyador va compadir-se’n i li va tornar el vestit perquè no se n’hagués d’anar pel món en cerca de ventura completament nu.

Desesperat i esmaperdut, el senyor d’Ordal se’n va anar pel bosc i, sense saber què es feia, va invocar l’ajut del diable. No havia fet gaires passes quan va topar-se amb un noiet menut, camatort i esguerrat, que no podia caminar. Li digué que ell era el diable, que estava disposat a fer-lo set mil vegades més ric que no havia estat si feia el que li demanaria. Li digué que se l’havia de carregar a coll-i- be i portar-l’hi set anys sense deixar-lo per res. Que havia d’anar a captar; la gent li faria caritat a mans besades, i cada dia recolliria tants cabals com valia la hisenda que havia perdut. I amb tanta riquesa podria jugar i divertir-se a desdir: però, això sí, portant-lo sempre a coll com si fos un gep. Durant aquells set anys no podia escoltar missa, ni confessar, no rebre els sagraments, ni dir el rosari, ni tan sols pronunciar el mon de déu. Acabat aquell termini, la seva ànima restava per al diable i se n’havia d’anar amb ell a l’infern. El cavaller d’Ordal, desesperat, s’hi va avenir. Es va carregar aquella estepència al coll i començà a fer via.

Durant els set anys no va parar mai de caminar. Van seguir les terres més estranyes i van donar la volta al món.

En veure’ls la gent prenia el diable per un infant esguerrat i el cavaller pel seu pobre pare i tothom li feia caritat a mans obertes i cada dia recollia els diners a cabassos. Quan no captava, jugava i es divertia tant com podia, però sense poder deixar mai aquella càrrega. Com que allí on anava més gent era a les esglésies, per tal de trobar més persones caritatives que li fessin almoina el cavaller anava a visitar a tots els temples. Mentre hi eren, el diable feia unes ganyotes i uns esgarips terribles; la gent creia que eren crits de dolor, i encara feien més caritat al cavaller.

I heus aquí que, quan no mancaven sinó set dies per a complir els set anys del pacte entre el cavaller i el diable, el cavaller volgué visitar Montserrat per tal de veure si la Mare de Déu l’ajudava a poder-se desfer del compromís. La Mare de Déu, així que el va veure, va somriure i va preguntar al cavaller en què creia. El cavaller va contestar que creia en Déu. En pronunciar aquesta paraula va sentir-se un tro terrible que va fer tremolar tota la muntanya i el cavaller va trobar-se alliberat del pes que durant set anys havia dut a l’esquena. Va demanar confessió al pare abat del Monestir, va penedir-se de la seva mala vida i va fer-se monjo de Montserrat. El seu castell restà abandonat i va enrunar-se fins a no restar-ne pedra sobre pedra ni, com aquell qui diu, el record d’on s’havia aixecat.

X